Accés de les autoritats públiques a les dades electròniques que permeten identificar els titulars de les targetes SIM activades amb un telèfon mòbil sostret: no limitat a delictes greus en ser ingerència no greu en drets fonamentals.
El 16 de febrer de 2015 el Sr. Hernández Sierra va presentar una denúncia davant la Policia espanyola per un robatori amb violència, durant el qual va resultar ferit i li van sostreure la cartera i el telèfon mòbil. El Jutjat d'Instrucció va denegar el 5 de maig de 2015 la sol·licitud efectuada per la Policia Judicial consistent que s'ordenés a diversos proveïdors de serveis de comunicacions electròniques la transmissió dels números de telèfon activats, des del 16 de febrer fins al 27 de febrer de 2015, amb el codi IMEI del telèfon mòbil. dades personals o de filiació dels titulars o usuaris dels números de telèfon corresponents a les targetes SIM activades amb aquest codi, com el seu nom, cognoms i, si escau, adreça.
El Ministeri Fiscal va recórrer en apel·lació la denegació de les diligències esmentades, i va invocar la sentència del Tribunal Suprem de 26 de juliol de 2010 en un cas similar. L´Audiència Provincial de Tarragona va decidir suspendre el procediment, recordant la modificació de la Llei d'Enjudiciament Criminal (operada per la Llei Orgànica 13/2015, del 5 d'octubre, per a l'enfortiment de les garanties processals i la regulació de les mesures de recerca tecnològica) i va plantejar dues qüestions prejudicials davant del TJUE:
1.- La suficient gravetat dels delictes com a criteri que justifica la ingerència en els drets fonamentals reconeguts en els articles 7 i 8 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE pot identificar-se únicament en atenció a la pena que es pugui imposar al delicte que s'investiga o cal, a més, identificar a la conducta delictiva particulars nivells de lesivitat per a béns jurídics individuals i/o col·lectius?
2.- Si escau, si s'ajustés als principis constitucionals de la Unió, utilitzats pel TJUE en la sentència de 8 d'abril de 2014 [Digital Rights Ireland i altres, C‑293/12 i C‑594/12, EU:C:2014:238] com a estàndards de control estricte de la Directiva, la determinació de la gravetat del delicte atenent només la pena imposable quin hauria de ser aquest llindar mínim? Seria compatible amb una previsió general de límit en tres anys de presó?
El TJUE resol les dues qüestions en la sentència de 2 d'octubre de 2018 (assumpte C-207 / 16).
En aquesta sentència es declara que, conforme al principi de proporcionalitat, en l'àmbit de la prevenció, investigació, descobriment i persecució de delictes només pot justificar una ingerència greu l'objectiu de lluitar contra la delinqüència que també estigui qualificada de greu. Tot i això, quan la ingerència que implica aquest accés no és greu, pot estar justificada per l'objectiu de prevenir, investigar, descobrir i perseguir delictes en general.
Les dades sol·licitades per la policia espanyola només permeten vincular, durant un període determinat, la targeta o targetes SIM activades amb el telèfon mòbil sostret i les dades personals o de filiació dels titulars d'aquestes targetes SIM. Sense confrontació amb les dades relatives a les comunicacions realitzades amb aquestes targetes SIM i de localització, aquestes dades no permeten conèixer la data, l'hora, la durada o els destinataris de les comunicacions efectuades amb les targetes SIM en qüestió, ni els llocs on aquestes comunicacions van tenir lloc, ni la freqüència d'aquestes amb determinades persones durant un període concret. Per tant, aquestes dades no permeten extreure conclusions precises sobre la vida privada de les persones les dades dels quals es veuen afectades, i no es pot qualificar d'ingerència greu en els drets fonamentals d'aquests individus.
La ingerència que suposa l'accés a aquestes dades pot estar justificada pel objectiu de prevenir, investigar, descobrir i perseguir delictes en general, a què fa referència l'article 15, apartat 1, primera frase, de la Directiva 2002/58, sense que sigui necessari que aquests delictes estiguin qualificats com a greus.
En conseqüència, es declara que l'accés de les autoritats públiques a les dades que permeten identificar els titulars de les targetes SIM activades amb un telèfon mòbil sostret, com els noms, els cognoms i, si escau, les adreces dels titulars esmentats, constitueix una ingerència en els drets fonamentals d'aquests, consagrats als articles esmentats de la Carta, però no presenta una gravetat tal que aquest accés s'hagi de limitar a la lluita contra la delinqüència greu en l'àmbit de la prevenció, la investigació, el descobriment i la persecució de delictes en general.
Esperem que aquesta sentència contribueixi a aclarir les reticències dels nostres tribunals a l'hora de prevenir, investigar, descobrir i perseguir qualsevol tipus de delicte en què es requereixi l'adopció de mesures de recerca tecnològiques, ponderant els diferents interessos en joc però sense frustrar les possibilitats reals d'esclariment dels fets.
Autor: Juan José Caselles
Visiteu la nostra pàgina web: http://www.elzaburu.com/
