 |
| «Hyperlinks menja to life» de Ricky Leong (Via Flickr) |
El TJ sembla amb aquesta frases posar fi a l'eterna disputa al voltant de la qualificació jurídica dels enllaços a Internet i la seva conceptuació com a actes de comunicació pública. A Espanya, la qüestió ha suscitat una veritable controvèrsia, fins al punt que el 2 de setembre del 2012 es van dictar resolucions contradictòries sobre la mateixa matèria per part de la Secció Segona de la Comissió de Propietat Intel·lectual i del Jutjat d'Instrucció núm. 4 de Bilbao.
El curiós daquest assumpte és que el TJ acaba per declarar que no hi ha comunicació al públic, però això és degut a les circumstàncies concretes que van donar lloc al litigi, sense que es pugui extreure de la decisió de la sentència la regla general que els enllaços no constitueixen comunicació pública, sinó més aviat tot al contrari. En el supòsit concret, la demandada gestionava una pàgina d'Internet en què facilitava llistes d'enllaços sobre els quals es podia prémer i que conduïen articles periodístics publicats prèviament pels demandants a la pàgina web del diari Göteborgs-Posten, d'Estocolm. El que és rellevant per al Tribunal a l'hora de determinar que no hi ha comunicació pública és el fet que, durant el temps que van estar actius els enllaços, els continguts periodístics es trobaven també disponibles sense restricció de cap mena a la pàgina web de l'esmentat diari. En aquest sentit, el TJ considera que, si bé el concepte de comunicació al públic ha de ser interpretat de manera àmplia (com ja ho fes, entre d'altres, a les sentències de 4 d'octubre de 2011 “Football Association Premier League” i de 7 de març de 2013 “ITVBroadcasting”), perquè tingui lloc aquest acte de comunicació aquest ha d'estar adreçat a un públic nou.
La qüestió principal rau, doncs, a determinar què s'entén per “public nou”. Tal com es desprèn de la resolució, es tracta d'aquell que "no va ser considerat pels titulars dels drets d'autor quan van autoritzar la comunicació inicial". Si, com en el litigi principal, el contingut és posat a disposició del públic a Internet sense cap mena de restricció per part del titular, cal entendre que el públic d'aquesta comunicació inicial són tots els usuaris potencials d'Internet. Per això en el present cas el Tribunal considerés que la comunicació pública no havia tingut com a destinatari un públic nou.
En tot cas, la sentència comentada permet extreure la conclusió que quan els enllaços a continguts protegits permeten accedir a un públic que “no va ser tingut en compte” pel titular, es tractarà d'un acte no consentit de comunicació pública en el sentit de l'article 3.1 de la Directiva 2001/29 / CE. Així succeirà, per exemple, quan l'obra o prestació que s'enllaça ja no es trobi a disposició del públic a la pàgina on va ser comunicada inicialment o quan només ho estigui per a un públic limitat.
