Tot just un centenar i mig de poemes han estat suficients per situar Konstantino Kavafis, del naixement del qual celebrem avui el 150è aniversari, al Parnàs dels grans autors de la Literatura Univeral.
No deixa de ser curiós que el poemari que recopilava la seva obra completa fos publicat, després de mort el seu autor, en l'ordre que ell mateix va disposar i respectant la voluntat de deixar fora molts dels pocs poemes que havia vist publicats en vida.
En temps en què els creadors es troben de nou a l'atzucac de les reformes legislatives, val la pena recordar que el poeta alexandrí mai no va poder viure del seu art: com tants altres, Kavafis va haver d'assegurar-se la seva independència material acceptant una feina com a buròcrata al Ministeri de Regs. Per a la cultura del «tot gratuït» que alguns volen imposar a costa de l'esforç aliè, testimonis com el seu són una regla general dolorosa que convida a reflexionar sobre les recompenses d'una vida lliurada a la creació.
Aquest mes d'abril es compleixen, a més, vuitanta anys des de la mort de Kavafis, fet que determina el pas al domini públic a Espanya dels drets d'explotació sobre les seves obres. Rescat per a l'ocasió aquests versos que poden ser interpretats, al gust de cadascú, en clau artística o d'actualitat política:
«Per assegurar la meva àrdua existència/no ingressaré moltes lletres de canvi/al Banc del Futur./
Dubto tenir mai un gran capital./I començo a témer que en la primera crisi/sobtadament es cancel·lin els pagaments».
