1. Fets. La present frases posa fi al litigi sorgit ja fa més de cinc anys entre Telecinco i La Sexta pel suposat ús inconsentit de seqüències audiovisuals en els programes d'aquesta última.
Els fets es remunten al començament del 2006, quan la cadena de televisió La Sexta va començar a emetre en obert el programa “Sigues el que vau fer”, un format televisiu caracteritzat per la utilització de fragments de programes d'altres cadenes, -fonamentalment programes del cor-, amb finalitats humorístiques, sarcàstiques, i fins i tot ridiculitzants.
Telecinco va exercitar els seus drets de propietat intel·lectual davant dels Tribunals, obtenint pronunciaments estimatoris tant en primera instància com en apel·lació. Tots dos òrgans coincidien en afirmar que l'emissió d'aquest programa constituïa una activitat vulneradora dels drets de Telecinco que no quedava emparada per cap límit a la propietat intel·lectual.
Davant d'aquests pronunciaments, la demandada interposa davant del Tribunal Suprem recurs extraordinari per infracció processal i de cassació.
2. Pronunciaments. El recurs extraordinari per infracció processal té com a únic motiu la infracció de larticle 219.3 LEC. La sentència de primera instància, confirmada posteriorment per l'Audiència, condemnava La Sexta al pagament de la indemnització dels danys i perjudicis, diferint-ne la quantificació a un posterior procediment declaratiu. Segons la recurrent, aquest pronunciament infringeix el que estableix l'apartat 3 de l'article 219 de la LEC, que exclouria la possibilitat de diferir a execució de sentència la quantificació dels danys quan aquest no és l'únic pronunciament pretès al suplic.
Doncs bé, segons l'Alt Tribunal, una interpretació conforme a l'esperit de la Llei passa per entendre que és possible aquest diferiment quan la resta de pretensions que s'acumulen a la indemnitzatòria s'han d'entendre implícitament exercitades, és la fonamental i prèvia que es qualifiqui la conducta com a il·lícita. En cas contrari, un rigor excessiu en l'aplicació del precepte en qüestió tindria com a conseqüència privar d'indemnització els perjudicats, afectant greument el seu dret a la tutela judicial efectiva.
Pel que fa al recurs de cassació, el pronunciament del TS està encaminat a dilucidar si la conducta dels demandats té cabuda o no en el límit de cita i ressenyes i revistes de premsa recollit a l'article 32.1 TRLPI. En aquest sentit, el Tribunal afirma que la utilització de seqüències alienes al programa de la demandada no queda emparat per aquest límit, ja que no es compleixen les seves principals exigències.
En primer lloc, és un programa d'entreteniment, sense una finalitat docent, de recerca o, si més no, cultural. A més, la utilització de les imatges alienes no es fa “en la mesura justificada per la fi”, sinó que es tracta d'una pràctica recurrent i indiscriminada. Tampoc no constitueix una ressenya o una revista de premsa, ja que no té el programa de finalitat informativa. Ni tan sols es pot considerar que es tracta d'una activitat enquadrada dins del fenòmens conegut com a “press clipping” (art. 32.1 in fine), atès que aquest gènere és exclusiu de la premsa escrita. En definitiva, la conducta de la demandada és una infracció dels drets de reproducció i comunicació de la demandant.
3. Comentari. Aquesta sentència és doblement interessant, tant pel que fa als seus pronunciaments en matèria processal com pel que fa als aspectes substantius.
La possibilitat de diferir la quantificació dels danys a execució de sentència és una cosa que ja havia estat anunciada amb anterioritat per l'alt Tribunal entre d'altres, per la sentència de 16 de gener de 2012. Tot i això, amb aquest pronunciament, queda clar que el principi que les sentències han de ser líquides ha de ser matisat en ocasions (fonamentalment quan per causes alienes als perjudicats no és possible la quantificació de la indemnització en el curs del procés) en nom del dret fonamental a la tutela judicial efectiva.
Pel que fa al pronunciament sobre el fons, la interpretació del límit de l'article 32.1 TRLPI, a més de ser ajustada al tenor literal de la Llei, resulta certament d'acord amb la finalitat i l'esperit del sistema de límits establert pel legislador. En efecte, un dels motius que sustenta la decisió del Tribunal és que la conducta de la demandada, des del moment en què persegueix un èxit d'audiència més gran en el mateix mercat en què concorre amb els programes de la demandant, és susceptible de perjudicar la normal explotació de les obres utilitzades.
Cal preguntar-se, però, quina hauria estat la decisió del Tribunal si la conducta de la recurrent hagués estat analitzada des del punt de vista de la paròdia…
